CAPÍTOL FINAL – Allò que queda quan tanques el mapa

 

He tornat a casa.

La motxilla encara és al racó de l’habitació, plena de pols volcànica, olor de bosc humit i sal del mar. Podria rentar la roba, ordenar les notes, penjar les últimes fotos… però abans necessitava escriure açò.

Perquè aquest viatge no ha sigut només un recorregut per sis Parcs Nacionals.

Ha sigut una prova.

A Ordesa vaig aprendre que hi ha animals que només sobreviuen si els deixem espai.
A Doñana vaig entendre que sense aigua, no hi ha futur.
Al Teide vaig descobrir que la vida pot aparéixer fins i tot en els llocs més difícils.
A Daimiel vaig veure que el silenci també parla.
Als Picos de Europa vaig sentir el pes de les espècies que estan a punt de desaparèixer.
I a Cabrera…

A Cabrera ho vaig entendre tot.

La biòloga amb qui em vaig trobar l’última nit em va fer una pregunta que encara ressona dins del meu cap:

“Si tu no expliques el que veus, qui ho farà?”

Va ser aleshores quan vaig comprendre el sentit del primer missatge.

Mira bé el que ningú mira.

No parlava només d’animals rars o plantes especials.
Parlava de responsabilitat.

Aquest blog acaba ací.

O potser no.

Perquè els parcs continuen.
Els animals continuen.
Les plantes continuen.

La pregunta és:

👉 I tu?

Miraràs?
Protegiràs?
Explicaràs el que has aprés?

Si has arribat fins ací, ja formes part del viatge.

No cal perseguir ningú.
No cal que creues muntanyes ni illes.

Només cal una cosa:

No deixar de mirar.

🌍✨

Fi del diari. El viatge continua.