DIARI D'UNA BIOVIATGERA

  📍 Parc Nacional del Teide El Teide sembla un altre planeta. Roca volcànica, vent fort i un sol que ho il·lumina tot. Entre aquest paisatge extrem creix la retama del Teide ( Spartocytisus supranubius ), un arbust resistent al fred i a la falta d’aigua, i el tajinaste roig ( Echium wildpretii ), amb una floració espectacular que atrau insectes. 🦎 He vist el llangardaix tizón ( Gallotia galloti ), un rèptil diürn i omnívor, molt comú a les illes Canàries, prenent el sol sobre la roca negra.   Quan he arribat a una zona alta, algú havia deixat una pedra col·locada damunt d’una altra, com un senyal . No era natural. 👉 A la sorra volcànica, amb un pal, algú havia escrit: Comença a donar-me por… però també curiositat. Torne al centre de la península, encara em queden coses per descobrir.

  He tornat a casa. La motxilla encara és al racó de l’habitació, plena de pols volcànica, olor de bosc humit i sal del mar. Podria rentar la roba, ordenar les notes, penjar les últimes fotos… però abans necessitava escriure açò. Perquè aquest viatge no ha sigut només un recorregut per sis Parcs Nacionals. Ha sigut una prova. A Ordesa vaig aprendre que hi ha animals que només sobreviuen si els deixem espai. A Doñana vaig entendre que sense aigua, no hi ha futur. Al Teide vaig descobrir que la vida pot aparéixer fins i tot en els llocs més difícils. A Daimiel vaig veure que el silenci també parla. Als Picos de Europa vaig sentir el pes de les espècies que estan a punt de desaparèixer. I a Cabrera… A Cabrera ho vaig entendre tot. La biòloga amb qui em vaig trobar l’última nit em va fer una pregunta que encara ressona dins del meu cap: “Si tu no expliques el que veus, qui ho farà?” Va ser aleshores quan vaig comprendre el sentit del primer missatge. Mira bé el q...

  📍 Parc Nacional de Picos de Europa Boscos humits, muntanyes abruptes i boira. Ací dominen el roure ( Quercus robur ) i el faig ( Fagus sylvatica ). 🧸 He après que l’ os bru ( Ursus arctos ) encara viu ací. És omnívor, solitari i està protegit perquè queda molt pocs individus. 🦅 Els voltors comuns ( Gyps fulvus ) planen en grup buscant carronya. 👉 A la llibreta que vaig trobar hi havia dibuixos… Eren els mateixos animals que jo havia vist . Algú feia el mateix viatge que jo. Algú que estimava la natura tant com jo. Quedava el meu últim destí.

  📍 Parc Nacional de l’Arxipèlag de Cabrera Illes, mar transparent i silenci absolut. La savina i l’ ullastre ( Olea europaea var. sylvestris ) resisteixen el vent i la sal. 🦈 Al mar he observat el sarg ( Diplodus sargus ), un peix omnívor molt comú, i he sentit parlar de la baldriga balear ( Puffinus mauretanicus ), una au marina en perill crític d’extinció . 🌌 De nit, sota les estrelles, finalment ha aparegut la persona misteriosa. No era perillosa. Era una jove biòloga que recorria els parcs estudiant espècies protegides. “Volia assegurar-me que algú més veia el que jo veia”, em va dir. 👉 I en eixe moment ho vaig entendre tot. No era una persecució. Era una connexió .

  📍 Parc Nacional de Tablas de Daimiel Aquest parc és aigua tranquil·la i silenci. El canyís i la boga ( Typha latifolia ) formen autèntiques illes verdes que filtren l’aigua i permeten la vida. 🦆 L’ ànec collverd ( Anas platyrhynchos ) neda en grups i s’alimenta tant de plantes com de petits animals. De nit, prop de l’aigua, he vist dos ulls brillants: una llúdria ( Lutra lutra ). És un mamífer carnívor, solitari i nocturn, indicador de la bona qualitat de l’aigua. 👉 De sobte he sentit passos darrere meu. Una figura ha aparegut… però quan he encés la llanterna, ja no hi era. Només quedava una llibreta vella a terra. M'indicava que seguira el meu viatge cap al nord.

  📍 Parc Nacional de Doñana Doñana és completament diferent. Ací tot depén de l’aigua. Aiguamolls, dunes, zones seques… un paisatge que canvia constantment. Entre els canyissars he vist el llistó ( Phragmites australis ), una planta alta que creix dins l’aigua i serveix de refugi per a moltes aus, i la savina ( Juniperus phoenicea ), resistent a la sequera gràcies a les seues fulles xicotetes i dures. 🦩 Els flamencs ( Phoenicopterus roseus ) caminaven tranquil·lament dins l’aigua filtrant el menjar amb el bec. Són aus gregàries que viuen en grups enormes. Però el que més m’ha impactat ha sigut trobar petjades fresques a la vora del camí. Podien ser d’un linx ibèric ( Lynx pardinus ), un mamífer carnívor, solitari i nocturn, en perill d’extinció. 👉 Les petjades no eren d’animal. Eren humanes . I no eren meues. Continuaré el meu recorregut buscant volcans.

No tenia previst començar aquest viatge. De fet, el correu va arribar un dilluns qualsevol, a última hora de la vesprada, quan ja estava a punt de tancar l’ordinador. No tenia remitent, només un assumpte estrany: “Mira bé el que ningú mira.” Dins hi havia una sola imatge: un mapa d’Espanya amb sis punts marcats. Reconec que em vaig quedar mirant la pantalla uns segons. Eren llocs que coneixia… o que almenys havia sentit anomenar. Parcs Nacionals. A sota del mapa, una frase: «No tots els viatgers busquen paisatges. Alguns busquem respostes.» Vaig pensar que era una broma. O publicitat estranya. Però abans d’esborrar el correu, vaig notar una cosa que em va fer dubtar. Cada punt del mapa tenia un símbol diferent: una muntanya una petjada una roca volcànica una ona d’aigua una fulla una estrella No eren dibuixos qualsevol. Eren senyals . Aquella nit quasi no vaig dormir. Em preguntava qui podia haver enviat aquell missatge i, sobretot, per què a mi. ...

  📍 Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido Hui he començat el meu viatge pels Parcs Nacionals d’Espanya. He arribat a Ordesa envoltada de muntanyes enormes, boscos frondosos i silenci… massa silenci. Mentre caminava pel sender, he vist isards ( Rupicapra pyrenaica ) saltant entre les roques. Són mamífers herbívors, molt àgils, que viuen en grups i estan perfectament adaptats a les pendents escarpades. Les seues potes fortes els permeten moure’s on jo amb prou feines puc caminar. Als boscos hi dominen arbres com el faig ( Fagus sylvatica ), amb fulles amples que a la tardor es tornen marrons i cauen, i el pi negre ( Pinus uncinata ), amb fulles en forma d’agulla, ideals per resistir el fred. 🦅 De sobte, una ombra enorme ha passat sobre el meu cap: un trencalòs ( Gypaetus barbatus ). Aquesta au carronyera s’alimenta d’ossos i està protegida perquè durant molts anys va estar a punt de desaparèixer. 👉 Just en eixe moment he notat alguna cosa estranya: algú m’estava ...